dilluns, 30 de setembre del 2013

REAL INSOMNIA



The stranger per MariaLalala a http://www.deviantart.com/ 



Altra història breu en català rescatat de http://relatsencatala.cat. És rar... decadentista. Diferent de tot el que havia escrit fins aleshores. A veure què us sembla.



REAL INSOMNIA



Travesse les vies corrent. Les gotes d'aigua ataquen amb energia el terra banyat de l'estació de ferrocarril. Mire a ambdós costats per assegurar-me que cap tren imaginari creuen de sobte sense previ avís. Comença una carrera desenfrenada per arribar abans que les portes del vagó tanquen i em quede fora frustrada i mullada de cap a peus. Se sent un tro de vidres trencats, colps, correres... l'olor a cendra en l'aire es fa evident. Sols m'ha donat temps a cobrir-me el cap amb el braç. El soroll es fa insuportable: són crits de gent, udols d'esperits esquinçats. Roig. Un roig demolidor resta enfangant el sòl on ara xafe i fins feina uns instants sols quedava una lacònica brutícia. 

Sacsege el cap incrèdula davant el que esdevé el pitjor dels malsons. Els udols es continuen succeint i jo immòbil sense ser capaç de moure ni tan sols un dit; l'ànima clavada al lloc on, per ventura, havia sobreviscut al que semblava una explosió.

I les notes d'una melodia inquietant vibraven en l'aire polsós, entre les deixalles de ferro: ruïnes d'un antic tren. Vaig sentir la imperiosa necessitat de saber d'on provenia la cançó esfereïdora. El cos va trencar l'assetjant immobilitat per adonar-se que podia moure els membres. Primer una cama i seguidament l'altra. I més tard altra més, feren possible el miracle de la locomoció.
Em vaig sentir confosa i horroritzada. No podia evitar una atracció fatal per la incessant melodia. No podia lliurar-me de l'efecte encisador que tenia vers mi. Les passes ressonaven en l'esguitat ciment gris mentre m'apropava cada vegada més. Vaig adonar-me que les notes s'originaven darrere del que semblava ser les restes del vagó. A l'altra banda de la via surava una mena d'atmosfera estranya que no sabria com descriure. Amb una última passa es descobrí el misteri.

Una gramola rovellada, torçada i polsosa estava sobre una soca d'arbre tallat. En aquell moment en què mirava, un raig sanguinolent i ple d'odi va il·luminar l'escena. Les notes perseguien el meu cap, em deien alguna cosa. Volien comunicar alguna anguniosa veritat.

Inconscientment, la meua mà va reprimir un xicotet espasme que em pujava per l'esquena. Amb la pell de gallina i una suor freda regalimant pels cabells castanys vaig allargar el braç. Volia tocar allò, volia parar aquelles desequilibrades notes, però en lloc de llevar l'agulla de la gramola els meus dits tropessaren amb uns fulls que descansaven mandrosos al costat. Eren les partitures escrites amb roig del que semblava ser la melodia de la cançó.

La sorpresa esdevingué majúscula quan la mirada es fixà en l'autor d'aquell escrit: jo. Em sentia tan perduda en mi mateixa! Allò era un somni, segur que ho era... segur? No entenia res. El marejant flaire que m'envoltava inundant el meu esperit espantat mentre el voltava de tenebres resultava claustrofòbic. Aquella situació era tan irreal com descompassada, just igual que la cançó. Desconcertada, marejada, dèbil i amb llàgrimes als ulls vaig haver d'esborrar els pensaments insidiosos que m'ofegaven. Els colors perderen els matisos desdibuixant-se en blancs, negres, grisos i un incansable roig sang que tenyia les meues mans. Em vaig horroritzar: havia provat d'esborrar la partitura però resultà que la tinta no era tinta sinó sang.

Els genolls van picar a terra amb un soroll esmorteït. Tremolors i plors descontrolats. Tota la destrucció l'havia provocat jo. Ho sabia. Jo era la causa.

-Qui eres tu?

Una mà blanca aparegué al meu camp de visió. El contacte amb la suau pell va fer-se imminent. La veu em resultava familiar, estranyament familiar. La música continuava sonant. 

Poc a poc, vaig alçar el cap, repassant amb la mirada a qui tenia davant. 

Uns peus descalços, un vestit negre amb brodats platejats i llacets rojos. Uns ulls verds profunds, una pal·lidesa mortal i uns cabells... sí, castanys també. Sí! L'aterradora veritat em colpejà fortament el seny.

Un somriure maliciós es dibuixà a la xiqueta que plantada davant meu em mirava fredament. Aquesta era jo en miniatura, però era jo. La gramola deixà d'emetre els estrafolaris sons.

El terra va apropar-se prompte sense avisar. Un silenci es féu còmplice i aquella xiqueta aguantà amb una força desproporcionada per a la seua edat el meu pes. Després... l'infern.


22/6/09

POSESIVO COMPULSIVO Y OTRAS TORRES DE BABEL




Babe'ls wall per Liquid Roots a http://www.deviantart.com/


Un único idioma universal entre tanta gente. Siendo parte de la Torre de Babel, visitando vistas tan altas, a veces se tiene vértigo. Este poema iba a titularlo Babel, sin más, aunque al final todo lo que escribo siempre hace lo que le da la real gana... así que... éstas tenemos. :)



POSESIVO COMPULSIVO
Y OTRAS TORRES DE BABEL



Hay idiomas, lenguajes y lenguas... pero sólo me interesa una: la tuya. 


Tengo los pies llenos de heridas
por no encontrar la talla de mis zapatos.
Por buscar en la tinta lo que se esconde
en mi lado siniestro del pecho.
Borrosamente recuerdo tu esencia.
De cómo los cálices abrazan la horna del agua.
Siendo mía siempre la pretensión
de tener tu espalda ilustrada
con las trazas de mi estigma.
Siguiendo la estela de tus versos,
encaminándome a tu sur,
tornando roja tu sangre azul.
¡Quién quisiera estar donde
tus dominios se ausentan,
tus normas se quiebran
y se habla sin hendir el aire!
¡Y perderse entre tantas
lenguas no habitadas!




19-20/7/13- 16/9/13- 30/9/13

diumenge, 29 de setembre del 2013

CALAIX DE SASTRE, VIII




Les teulades del castell de Xàtiva. Foto pròpia. 



Encete una sèrie també de reflexions, poemes, frases, etc. en català anomenada Calaix de sastre. Aquest és el VIIIé de tants altres, no obstant, m'he sentit quasi obligada per instint natural a publicar-lo al topar-me en la meravellosa frase de Víctor Català. L'ordre dels poemes no n'altera la suma. A més a més, la fotografia semblava encaixar amb precisió mil·limètrica, trobe jo. Coincidències...? És possible. ;)


Tot té la seua poesia en aquest món; tot; fins i tot les teulades

Víctor Català


VIII

Et vaig comprar flors
perquè recordes el valor
que té per mi
el simple fet que somrigues.

20/7/13

divendres, 27 de setembre del 2013

LAURA :)


LAURA PAUSINI


Ha tornat... amb més força que mai. I quina veu que té! Cal dir que sempre he preferit les versions escrites a l'italià pel simple fet (a banda que m'encanta el seu idioma!) de ser com ella ho ha pensat des del principi. Ella és italiana i quasi podriem adoptar-la ací perquè es troba molt còmoda expressant-se en castellà des que va nàixer al panorama musical. Algun intent de parlar català (juntament amb l'anglés, el francés...) va anunciar també, podem dir que estem davant d'una artista políglota i enamoradíssima de la música. 

Us deixe amb la seua pàgina web http://www.laurapausini.com/esp/ i també amb una actuació espectacular de fa uns anyets a l'estadi San Siro, Milano... perquè saboregeu com és d'intensa, senzilla i veraç. Ella sempre toca la fibra sensible. Laura sempre arriba, encara que siga una pastissera romanticona. Pot ser siga perquè resulta autèntica i això és el que sovint busquem, conscient o inconscientment:




Aquest és l'últim treball:

Italià:... junt a Kylie Minogue:




Castellà... junt a Kylie Minogue:



LIMPIO- LAURA PAUSINI


Tal vez...
Tal vez hoy no estemos hechos para cambios
Tal vez hoy no lo estaremos más 
Mas no me resulta imprescindible
para ver lo que me das

Es sólo que de noche cuando
yo me duermo llegas tú
Y siento como escondo dentro
lo que te oculte de mí

Dejaré que sea el tiempo
quien decida si eres para mí
Dejaré que el instinto me rescate
y todo vuelva a ser limpio, limpio

Y será quizás incomprensible
pero no seré como querías tú
No seré inevitablemente todo
lo que piensas tú

Y sé que sostener el golpe
es llegar al límite
Y sé que ya no es importante
lo que pensarás de mí

Dejaré que sea el tiempo
quien decida si eres para mí
Dejaré que el instinto me rescate
y todo vuelva a ser limpio, limpio

Dejaré que sea el tiempo
quien decida si eres para mí
Dejaré que el instinto
y que el cielo pueda regresar limpio, limpio

Limpio [x3]

Tal vez hoy no estemos hechos para cambios
Tal vez hoy no cambiaremos más

dijous, 26 de setembre del 2013

FOTOGRAFIA



Grandmother hands per Faithwalker a http://www.deviantart.com/



FOTOGRAFIA


A la meua iaia Maria ... per totes aquelles preguntes que mai hem tingut temps de fer.



Esqueixos verds a les voreres dels ulls.
El temps que tot t’ho diu
parla hui amb la solemnitat
que t’atorguen les estacions.

Ama i senyora dels anys
amb la mateixa clau obris
amb deferència gentil tots els panys.
I esclates joiosament en vertiginosos crits.

La jovenalla tenyeix els teus llargs dits,
les formes i el cant gastat de la veu.
Textura infinitament envejable;
romans perenne ací.

Obra reformada
Permanentment apuntalada
per eixes ganes d’abraçar-te
de llançar-te a la vida
i eclipsar el sol.

24/7/13-26/9/13


"THE ARTIST IS PRESENT"






"THE ARTIST IS PRESENT"



Per una banda, tenim una exposició anomenada "The Artist is present" al Museu d'Art Modern de Nova York. Consisteix a asseure's i mirar fixament al llarg de 60 segons l'artista el mateix públic: ella és l'obra. 

D'altra banda, trobem dos amants es retroben després d'haver estat 12 anys junts... fa 23 anys. Sí. De qui estem parlant? De Marina Abramovic i Ulay (Uwe Laysiepen). Pot ser algunes persones conegueu a Marina Abramovic... si no la coneixeu: http://marinafilm.com/ 


El treball d'Abramovic explora la relació entre l'artista i l'audiència, els límits del cos, i les possibilitats de la ment, dintre de l'art efímer. Com sabeu ara (confie que haureu pitjat l'enllaç... ingenuïtat meua? Pot ser) el 1988, en acabat alguns anys de tensa relació, Abramovic i Ulay van decidir fer un viatge espiritual que posaria fi a la seva relació. Ambós caminarien per la Gran Muralla Xinesa començant cada un pels extrems oposats i trobant-se en el centre. Abramovic va concebre aquesta caminada en un somni, i li va proporcionar el que per ella era un final apropiat i romàntic a una relació plena de misticisme, energia i atracció.

 I després de més de vint anys... això és el que va ocórrer. No cal dir que l'artista no sabia de les intencions d' Ulay: 






GODOT





Waiting for Godot per Autumn No Live a http://www.deviantart.com/


GODOT


Hubo momentos en que no sólo me olvidé de mí, sino también de lo que soy.
Samuel Beckett


Reina sobre las cenizas
de tu antiguo bosque
repleta de señales vacuas,
de senderos quebrados,
como rasgaduras del sol
en los bordes de las cornisas verdes.
Recayendo en tu infinito sueño.
Irrefrenablemente contagiada
de tu putrefacción.
Allí sigues.
Esperando.
Y mueres.
Esperando.


20/7/13



UN DÍA EN EL PARQUE- LOVE OF LESBIAN




LOS COLORES DE UNA SOMBRA- LOVE OF LESBIAN





IDIOTECES



¿Por qué cuando pienso en ti
todo me sale rosa pálido?


17/7/13


LOS COLORES DE UNA SOMBRA- LOVE OF LESBIAN


No sales nunca en las conversaciones,
entre nosotros nadie habla de ti,
es la verdad.

No digo esto para impresionarte,
veo aquellas horas descendiendo,
cada día un piso más.

Te he dedicado líneas sin sentido,
líneas que sin puntos son abismos,
te podrías asomar.

Sin dudar yo lo haría de ti.
¿Comprenderás si te hablo así?
¿Te ofenderás? Lo conseguí.
Ya no eres más que sombras.

Quizás te estoy mintiendo,
resulta que no puedo aceptar
que aún te eche de menos 
y que este menos vaya aún a más.

Y ahora miento casi siempre, 
todo el mundo lo hace,
engaño a otros y me engaño a mí.
¿Para qué diablos sirve la verdad?

Y mis naves ya se hunden
sólo al mencionarte,
naves que se hunden,
os saluda digno y roto el capitán.

¿Comprenderás si te hablo así?
¿Te ofenderás? Lo conseguí.
Ya no eres más que sombras.

Estás hablando para nadie,
basta, ¡cállate!
Estás perdiendo el juicio,
ya no hay nadie aquí.

Pero si me has escuchado,
vamos, ¡largate!
O quédate, mi sombra.
¿Y si a cambio te lo digo una vez más?

Ya ves, te estoy mintiendo,
ya ves, no lo he podido aceptar, 
que aún te eche de menos
y que este menos vaya aún a más.

Cada vez que te recuerdo viene a mí una imagen, 
éramos tú y yo de safari en el parque.

dimecres, 25 de setembre del 2013

JANIS JOPLIN, DOCUMENTAL


MERCEDES BENZ- JANIS JOPLIN









Era una persona increíble... d'aquestes que m'haguera encantat conéixer... autora de perles com aquestes:

"Quan estic dalt de l'escenari faig l'amor a 25.000 persones. Després me'n torne sola a casa".

"Ací estic amic, per celebrar una festa, la millor possible mentre visca a la terra. Crec que eixe és també el teu deure".

"No poses en perill la teua vida. És tot el que tens".

"Saps la raó per la qual es creu que solament les persones de color tenen ànima? Perquè els blancs no es permeten sentir amb l'ànima".

"Quan cante em sent com enamorada. És més que sexe. És el punt en el qual dues persones arriben a això que se'n diu amor, multiplicat per tot el públic. És gegant".

"Has de fer-ho mentre pugues...".

"Supose que hauré fet alguna cosa malament, i estaré contenta d'admetre-ho, si tornes a casa amb mi".

"Vaig a demostrar-te que una dona pot ser difícil".


Dóna que pensar, no? Ací us deixe en el seu documental, n'hi ha més encara que podeu fer una recerca si teniu més curiositat. ;)

Peace and love

xxxx


"JANIS, THE WAY SHE WAS":



dimarts, 24 de setembre del 2013

INFINITS



Viatge a Benidorm 9-13/9/13 


"El més bonic del desert és que en qualsevol part s'amaga un pou".

El petit príncep


INFINITS

A Carmina i Vicent… per sempre immortals.

Són perfectes
els nostres moments.
S’acomiada rosadament el sol.
Entre les mirades còmplices
d’uns extensos arbres.
I aflueix la blava brisa
amb el seu monòleg volàtil
que ens esvalota els cabells.
Som a la nostra esfera,
tres esperits lliures.
Som infinits.


23/7/13

REFLEXIONES EN VOZ ALTA, II





Complementary colours per Ntscha a http://www.deviantart.com/


¿Otro relato? Pues podría llamarse así a la poesía reflexiva. Al fin y al cabo... todo son historias contadas.



Mentre llegeixin ulls romandràs viu.


M. Àngels Anglada



REFLEXIONES EN VOZ ALTA



II


No me siento orgullosa siempre
de lo que digo
pero sí de lo que hago…
la mayoría de las veces...
en mi tiempo libre,
claro.



19/7/13- 16/7/13

divendres, 20 de setembre del 2013

REFLEXIONES EN VOZ ALTA, I



On the train per Joker and the thief a http://www.deviantart.com/


Queda inaugurada una nueva sección. Una serie de poemas que pertenecen a distintos compases como si de una melodia continuada se estuviese leyendo. Mi único propósito cuando los escribí era dejar constancia de mis errantes reflexiones, de aquí obviamente el título (qué mentes más despiertas, eh?). Y aquí van... escuchad la melodía inacabada, hilad vosotros el resto. :)



REFLEXIONES EN VOZ ALTA
I

Si me hicieras caso
esta flor se abriría.
Pero no hay primavera
si no llueve sobre mojado.
Como no hay soles que alimenten
nuestro tiempo sin vernos.
Sé que hablando por y para mí
suele escapárseme una mitad
pero tenía que decirte hoy sin más
que te echo mucho de menos.


19/7/13- 16/9/13

QUÍTATE LA ROPA...



QUÍTATE LA ROPA...


"Quítate la ropa... tenemos que hablar".


Y creo que esta foto lo dice todo:




Sensual per Syashen a http://www.deviantart.com/



DIA VINT


L'ÚLTIMA VOLTA- LA GOSSA SORDA





Estimar amb els ulls tancats és estimar com un cec. Estimar amb els ulls oberts potser siga estimar com un boig: és acceptar-ho tot apassionadament. Jo t'estime com una boja.

Marguerite Yourcenar



Perquè solament sé fer-ho bé d'una manera. A pèl.

Escriure dic... gent malpensada. Ts.

;)

DIA VINT


Que el camí et siga llarg i ple de llum i noves sendes.

La gossa sorda.


Dia vint d'un mes perdut.
Com d'imperfectes són les esferes!
Condemnades a ser línies paralel·les,
Som pentagrames d'unes vinclades notes
I  voltem per l'eixut món
desbrossant-ne les flamígeres ales
dels cossos bruts de pols.


Enllaçant mots i cercant l'origen
de les malediccions que ens recorden
que cada mes som vives
i hem d'empemptar el batec,
gronxat-ne prestament les ganes.
Què no sabeu encara
que les agulles fuetegen
el temps ara ja finit?

Hui no em sé trobar.
Pertany al vint d'un més romput,
als teus cabells estivals,
al botó de la blanca brusa
farcida d'airoses transparències.
Al teu gest pensatiu i despreocupat,
al teu parlar de vigoroses corbes,
amenitzant dues minses hores.


Dues... meravelloses rialles,
que encara s'escolten al parc
si parem galantment l'orella.
La teua veu en la meua.
Corprenent el seny.
Deixa'm, hui, pensar-te.
Imaginar que aquest dia és teu...
i que és el dia vint el nostre.


20/9/13





dijous, 19 de setembre del 2013

IRREVERSIBLE




Colours of life per Virus Oxo a http://www.deviantart.com/


Siempre imaginé que el paraiso seria algun tipo de biblioteca.



Jorge Luis Borges




IRREVERSIBLE

Sempre estimaré cada nota
irreversible de la teua veu.
Com cantant no entones,
com estimant has ofés
i alhora curat
cadascun dels abismes.
Com un calfred,
sentia més viva que mai,
la meua blanca pell.
Com una crisàl·lida,
embellida pel sol...
Transformar-me amb tu
i per tu..
i fer de nosaltres la flor
que hui som.


22/4/13- 19/9/13

ET TROBE A FALTAR







Sensual per Anita Road of Life a http://www.deviantart.com/



Aquest és especial. Hi ha d'alguns que són com finestres, pots veure dins sempre que t'hi arrimes. El procés de fa quatre anys ací és palpable: la casa continua estant en reformes.. i també  hi ha certes similituds que de vegades fan pensar que no s'ha avançat força. Encara que això no és així, avancem sempre... Tanmateix, sovint ens retrobem en semblants situacions, el món interior no és el mateix. Tot canvia. Nosaltres, també. 


Més info: http://relatsencatala.cat a l'usuari d'Amira. :) 



ET TROBE A FALTAR




Pànic a un full en blanc. A besar el teu front. A trencar un silenci imposat entre els/les dos. A rodejar una tanca de ferro punxós. A escriure el que sent. A deixar-me portar pel desig i l'alcohol... la vida. La vida no és sinó ombres d'hivern. Semble esmicolar-me en trossos si no em mires. I una daga punyent fa sagnar un cor. 


Et trobe a faltar.



Si semble tristor és perquè ho sóc. Si semble alegria és momentani, màscares en un ball de disfresses en té tothom. Endevines qui sóc? Si sembla que semble sentiment, ho sóc. Tinc tanta por de no trobar-me... o de trobar-me perduda... o de perdre'm i trobar que no estàs... 



Et trobe a faltar.



Tinc un futur en venda i un passat en reconstrucció i el present... el present no sap si penjar el cartell d'obres o derrocament per traspàs. El cor no respon als batecs fatigats; fuig la vida pels quatre cantons de la meua brúixola.



Et trobe a faltar.



El mapa que havia dibuixat amb tanta paciència vaig estripar-lo ahir... I hui he perdut els papers, la poesia, la noció del temps, les ganes de tot i de res... m'he perdut entre tanta gent que volta, entre tantes màscares... viatgera sense rumb ni nord esperant bons vents.



Simplement: et trobe a faltar.



         5/6/09

dimecres, 18 de setembre del 2013

I JUST WANT BACK IN YOUR HEAD- TEGAN AND SARA






Lletres que s'entenen. Veus que unides són millors encara. Aquest grup l'heu d'escoltar. :)


I JUST WANT BACK IN YOUR HEAD- TEGAN AND SARA



Build a wall of books between us in our bed 
Repeat, repeat the words I know we both said 
Relax into the need we get so comfortable 
Remember when I was so strange and likeable 

[Chorus]
I just want back in your head 
I just want back in your head 
I'm not unfaithful but I'll say
When I get a little scared 
When I get a little scared 
When I get a little 

When I jerk away from holding hands with you 
I know these habits hurt important parts of you 
Remember when how sweet and unexplainable 
Nothing like this person unloveable 

[Chorus]

Run, run, run 
Run 
Run, run, run 
Run 

I just want back in your head 
I just want back in your head 
I'm not unfaithful but I'll stray 
I'm not unfaithful but I'll stray 
I'm not unfaithful but I'll stray 
I'm not unfaithful but I'll stray

COMPARTIR-ME




"..." per Freeqq22 a http://www.deviantart.com/




Amb premeditació, traïdoria i... nocturnitat.


COMPARTIR-ME



Dins meu trobe un neguit
al clavar els teus ulls
en un botó de l’americana.

Pel·lícula francesa.
I tornarem a ser assegudes,
a una ombra tranquil·la
on volten papallones esveltes.

Vull, ara mateixa, compartir-me
qui sóc amb tu.

29/5/13 – 10/7/13