diumenge, 22 de març del 2020

TEMPS DE CRISI

Direcció Artística i Fotografia: Vilija-Skubute
Maquillatge i Perruqueria: Mua Khan





Em costa pensar, parlar i concentrar-me, em sent com una pàgina rebregada d'un llibre amb Alzheimer.Visc dins un ritme frenètic constantment interromput per les distraccions més absurdes, eixes que ens posen en un segon graó en l'escala de prioritats, des que tenia 5 anys i mig. Que què va passar a eixa edat, preguntes? Doncs, eixa història la contaré quan estiga llesta per escriure-la. L'important és el missatge, encetar la conversa al voltant de la salut mental. Recorde aquella vegada que vaig esclatar el plor davant l'espill del lavabo d'aquell pis a València i em vaig adonar que hi havien obscures distorsions sintàctiques dins de mi. Al final, l'essencial és l'estat mental en que et trobes. 

Hui, malgrat el constant maldecap i la poca capacitat d'atenció he escrit al bloc quasi de forma intuïtiva, sense estructura clara, guió ni res, a pèl. Això, els qui esteu en contacte amb mi ho sabreu, ja no em passa. En part per manca de pràctica, d'auto-disciplina i en part perquè tinc una prioritat: jo mateixa. Cuidar-se costa molta energia, de vegades. El que usàvem per curar ara ja no ens fa cap efecte, al contrari, ens resulta més difícil i més dolorós atendre el que et fa mal: si la casa està en flames és més lògic atendre la casa que descriure les flames. De sobte, s'ha produit un canvi en l'equació matemàtica, dos i dos ja no sumen quatre. Dos i dos són una implosió, una incògnita. La ciència que abans ajudava a entendre el nostre món ja no serveix i la desorientació segueix de ben prop la desfeta.

Per tant, el que una vegada resultava terapèutic es va convertir en un buit fosc i amb olor a cremat on no volia tornar, o recrear-me passant el temps. Ja no era divertit, ja no aclaria dubtes. I és que de vegades simplement no hi ha paraules que ajuden amb la ferida i hem de recórrer a metàfores perquè la gent que et pregunta com estàs ho entenga. Clar, com expliques que sofreixes d'ansietat i de depressió sense que et miren com un gos abandonat? O, pitjor encara, com si fores incapaç de somriure o reduir-ho tot a estar trist? Sí, socialment hi ha molta ignorància i estigma respecte a la salut mental i ací entraré un altre dia. 

Quan algú sofreix d'aquestes dos enfermetats mentals, s'han de fer esforços personals monumentals per veure's traduïts en simples activitats que a una altra persona no afectada li poden semblar banals i mundanes. Un exemple costumista seria cuinar o anar a fer la compra. En estat d'espera d'un mateix el temps és un element arbitrari, allò que pot durar un instant sembla una eternitat en captiveri i els mesos es tradueixen en setmanes diluïdes en dies que sempre recorden a l'anterior. Calen establir rutines, deliniar històries... Cal actuar i no deixar-se portar per l'instint que et diu que no pots eixir de casa perquè et resulta insuportable la idea de xafar el carrer. Cal no autoflagel·lar-se després si no has fet el que volies o t'havies marcat d'objectius per al dia. Parle d'autoestima i d'amor propi, no s'han de confondre amb vanitat barata i desatenció tòxica.

El dolor intern ens pot paralitzar, fins i tot adormir. Fer-nos actuar d'acord com sentim i cal acceptar i entendre que les emocions no són fets. Escriure pot servir per recordar el que és primordial a cert preu si l'estem disposades a pagar. Reconciliar-se amb una mateixa costa molt, especialment sofrint de perfeccionisme autoimposat i d'inseguritats corrosives. Personalment, l'ansietat i la depressió m'han aturat de prendre moltes decisions capitals per millorar la meua vida a tots els nivells possibles com, per exemple, de tindre importants converses amb persones que m'estime i definir fronteres, de parlar clarament i ferma amb un superior per defendre'm davant injustícies. 

Quan intentem fer allò que volem independentment d'aquest sentiment i sensació de constant vulnerabilitat (que no feblesa) estem reivindicant-nos com a persones, definint-nos en procés de desenvolupament. I això té mèrit. Així és com s'avança, passa a passa, cap a qui volem ser. Sense excuses, recriminacions, amistats tòxiques, relacions malament establides, mancances de treball personal, etc. Aquesta alineació entre el que volem i el que fem és vital per estimar-se. És sempre en moments obscurs quan veiem el significat del que ens envolta, la ironia serà adonar-se de la paraula "oportunitat" que està inclosa en el nom (xinès) per al mot de "crisi" i creure que efectivament és una ocasió per aprendre i capgirar la situació.