PERQUÈ "D'AÇÒ NO ENS MORIREM"

Cancer per Kenyin a http://www.deviantart.com/

"D'açò no em vaig a morir" pensava Mari López García. I era cert. Va lluitar per la seua família i tots els que l'estimaven i ací està, donant guerra junt a tots nosaltres un dia més. Amb el somriure que la caracteritza a la cara. Una dona valenta com tantes altres que també ha superat el càncer de mama.

Hui en el dia mundial (en realitat deurien ser tots els dies, com la resta de celebracions i dates establertes per qualsevol causa de lluita al calendari) del càncer de mama voldria fer esment en totes aquestes DONES amb majúscules, sí, que fan possible que admirem la naturalesa de superació humana. No tenim límits. Per aquest motiu i donant una pinzellada de color rosa en aquest dia m'agradaria subratllar la importància de l'optimisme en les nostres vides. 

De segur coneguem algún cas concret propt del nostre entorn, tot i així, us deixe amb un documental i un breu poema inspirat en les fotografies d'Angelo Merendino (ací la web: http://mywifesfightwithbreastcancer.com/) fotògraf que va retractar la seua dona al llarg del procés vital. Uns ens deixen, altres no. Però sempre cal pensar que podem: que d'açò no ens morirem.

Ací un documental que ens parla del càncer de mama des de l'òptica de persones que han sofert aquesta experiència a la seua vida.

Primera part

Segona part

DONA MIRANT-SE A L’ESPILL (O DIÀLEG D’UN PIT ERM)

Una pèrdua o un guany? Som balances indecises.

Acostumaves a tractar-me

amb la normalitat feta indiferència.

De tant en tant, acaronaves la rotunditat

al esdevindre desig  erecte dins altres boques.

Sovint, alimentàvem mainades,

dansàvem al ritme dels llits aliens o no

de les novençanes primaveres

i també de desembres clavillats,

saludàvem altres provisoris esguards,

si calia ens encabíem, ajustats,

estampats contra els lligams de setí...

I tantes altres nimietats inexcusables...!

Érem inseparables tu i jo.

Si ho pense amb l’amplària requerida

ho crec amb mandra no poca:

érem com l’olor de nou a les pàgines

dels llibres que s’exposen despullats als aparadors.

Ineluctables, indivisibles, inapel·lables...

Fins que ens trinxaren com un porc

farcit de basarda corrompuda.

I fórem, aleshores, carn flagel·lada.

No, no vull pensar en això

que ara m’asfixia la gola

col·lapsant-ne el fil de veu.

Ara no hi ha buit més compacte

que el que deixares.

Bisturí i bendes vinclaren

l’esperó nounat de ser, encara, jo.

Completa com em van parir.

I sí, hui em manques,

membre erm de narracions pautades.

Però, no oblidaré mai que sóc, ara,

un jo millor també com em van parir.

Allà dins la versió repleta d’incertesa

que em mira violentada i corpresa

a l’altra banda de l’espill.

Romandré perenne i  estroncada,

arrelada a cadascun dels meus motius.

Més avant, m’acostumaré a conviure en pau amb mi.

Sempre amb determinant confiança.

Tu dona’m  temps... i  seré invicta

Tu dona’m temps... i seré més dona.

17/10/13