dimecres, 1 d’octubre de 2014

MENTRE, TORNEM A CASA EN COTXE





La flama per LyNeR68 a http://www.deviantart.com



Aquesta entrada no deuria existir. 

Per què? Doncs perquè tenia previst guardar-me una sèrie de ratlles que en diuen prosa poètica, tan en boga ara (m'encanta aquesta expressió, ehem, bé tornem al que vos deia) per altres finalitats no delictives. Tot i que com sempre ocorre (la gent que conrea qualsevol activitat creativa ho sap) de vegades no pots evitar publicar treballs quan de sobte veus que totes les peces que et faltaven encaixen i et guanya la partida l'impuls. Un Big-Bang en totes les seues lletres. Després, li dones els tocs finals, al menys per als teus benèvols ulls, queda redó. Així, no sé què tindrà aquest grup, Novembre Elèctric, però ha provocat que tu estigues llegint açò. Pot ser més tard, corregisca algun aspecte (ja em coneixeu), no obstant, ens deixem portar, no? Més tard és sempre més tard. 

Abraçades gentola. 




"Vull que no m'oblides, 
vull que te'n recordes vull.
Però l'agost s'està acabant
i encara em neva.
No oblides oblidar
si encara et crema.
Experts en apagar
la flama amb més llenya."




MENTRE, TORNEM A CASA EN COTXE


Per a J.


De nit, en plena lluna pròfuga, desfilen cadascuna de les certeses, cenyeixen el destí final: arribar a tu amb tu. I són les meues pretensions com les provessons borregueres que acostumen a pasturar en les festes del meu poble, esquífides de llum; de fanals que furten protagonisme a les ombres. Elles són el testimoni desafectat (i desinfectat) del passeig nostre. Perquè ho confesse: jo sempre t’he mirat com es mira un miratge, amb la certesa de ser-hi al lloc adequat. I, a contracor i amb causa, començarà el batec a accelerar eixe pensament quan et mire: “ja vinc, amor, ja vinc”, i encetarà el camí de tornada en temps futur. Derraparà i s’esvararà per l’enquitranat sangonós d’aquest cos apàtrida, ho sé. El silenci críptic del retorn serà l’indicador; vindrà per la vorera el desfici i serem a una distància infinitesimal l’una de l’altra. Sé que també s’agombolarà en la finestra del cotxe l’avenir, estampant-nos contra la realitat a 200 km per hora. En aquest precís moment, ens elevarem. Per fi, allà dalt, entre les lloances i la galinassa que suposa ser la projectista del somni, et veuré com la primera vegada però mil vegades més. Aleshores, fermaré un passat que ja no ens arriba a la sola de les sabates, un que siga plúmbic, un pastac insípid per llançar-lo al fem. Així, amb el mateix posat eixorc de qui no veu més enllà de la circumscripció d’una vida monosèmica, faré un estufit, resignant-me a tu. Sí. Em recrearé en l’incís d’una pausa a tempo di valse i, tot seguit, m’empassaré la saliva que em  cau cada vegada que pronuncie el teu nom en l’Estació del Nord de València. Per què allí? Perquè era l’indret on ens perdérem aquell divendres, on anem i d’on venim sempre, del record carbònic. Allí no existeix el temps, ni la glòria pudenta de saber-me certa quan dic que no podem, jo haig de marxar i tu t’has de quedar ací. En l’andana tot són pàmpols modernistes fruits de l’elació que sempre ha pretés desvestir-te, encara i com mai abans. Ho faré, amor. M’ho he promés. Demanaré ajuda quan et veja amb els mateixos ulls que et veu un cec. Mentre, tornem a casa en cotxe. I jo ja t’enyore.


3/2/14- 18/9/14-25/9/14






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Digues la teua! :)