Podria dir de moltes maneres els sentiments que ens provoca veure les imatges i gravacions que s'exposen anteriorment en una jornada històrica com aquesta; hui un divendres 29 de novembre de 2013. El dia en el qual el PP del País Valencià ha excecutat sense contemplacions la RTVV i amb ella ha sentenciat la seua mort política. Podria intentar encabir aquestes emocions en paraules... No obstant, em sembla que vosaltres a hores d'ara ja estareu informats i sereu conscients de la nova realitat a casa nostra. Ens han furtat la veu a més de 5 milions de persones. Valencians i valencianes que tot i que per majoria han votat al desgavell de govern incapaç de regir-nos, no acatem les decisions per l'absurditat escandalosa que se'n desprén d'elles.
Mentides, corrupcions, extorsions, monumentalismes sense trellat, corbates, missals, trages i bosses de Luis Vuiton... ja conegueu el PP i les seues formes. Considerant que sou persones intel·ligents i amb criteri en parlarem d'aquest anàlisi polític en altre moment. Ben pensat, deixarem que se n'encarreguen en les futures tertúlies a la televisió, televisió que ara haurem de veure en castellà si obviem la connexió a internet, per cert. No, no té sentit dir més evidències al respecte: heu observat com viuen a la seua esfera d'onanisme pamfletari, amiguismes, portes giratòries, impunitats, manca absoluta del coneixement i sentir de la cultura valenciana i tantes altres preocupacions que curiosament mai se n'ocupen. No hi ha dubte: veuen el món per un forat, com diríem de forma casolana i fent ús del idioma, el mateix que ens volen arravatar i del qual hem pogut comprovar la seua ineptitud per parlar-lo.
Outoodi, senyores i senyors, i actituds d'amagat pròpies de lladres que solament s'entenen sabent l'historial del Partit Popular... desfetes que RTVV no retransmetia (autocrítica necessària també) perquè en gran part eren vetades. Vergonya, cavallers, vergonya. Un govern que s'amaga del seu poble no és digne de governar. Una cultura i identitat nostres que els mitjans de comunicació garantien, incorrectament al llarg de vint anys de xantatges i pressions, però afermaven amb la nostra llengua.
Molts companys i companyes han acompanyat aquest dia negre des de dins fent ajudant i donant suport en allò que podien. Experiències que mai oblidaran. Ni tampoc totes aquelles persones que estàvem fora de les instal·lacions de Canal 9 a Burjassot, física o de pensament, mai oblidarem. Això sí, renaixerem de les cendres. Eixa espurna es transformarà en flama. Simplement...
Hui em declare òrfena. Jo, la parla valenciana… aquella que fins farà uns dies encara estava present a les televisions de tot arreu del país que mamava de RTVV. Fins que la compareixença d’Alberto Fabra (senyor president d’una terra desgovernada) aquest matí ha sacsejat els meus ciments. Ara no tinc casa, sinó és la vostra. Desnonada completament de possibilitats de viure a recer amb un color polític que predica amb la boca, resa amb la mà dreta, em colpeja amb l’esquerra i em dona l’esquena, una altra vegada més. I ja en van 1300 milions, tantes com euros n’hi ha de deute.
Sí, és un despropòsit més o com diria si comptara amb el programa Trau la llengua de Canal 9, un poc trellat. Una mala passada dels llepaculs que han escanyat tota pretensió de credibilitat a hores d’ara per traure avant tota una societat. Una societat que crida per ser atesa d’urgències mentre se’ns en va el personal sanitari a altres països, l’estudiantat es queda sense oportunitats per estudiar, la xicalla sense menjador, la gent preparada sense feina ni possibilitats per tirar endavant un niu, eternament dependents de les sofertes famílies. Això té una paraula: és diu terrorisme social.
Aquesta gent del Partit Popular (ben mirat en queda poc d’allò que se’n diu popular) els quals propugnaven un valencianisme que ni ells entenien, que denostaven, que manipulaven, bé siga per omisió o per mig de prohibicions, no ens representen. També han continuat abusant d’una llengua que ni tan sols parlaven. Les proves estan al carrer, les mateixes argumentacions que ara RTVV amb 28 anys de companyia a les nostres llars emeten per fi, lliures del caciquisme imposat.
Diria poquet i bo d'aquest país de lladres, on els escons són la fòrmula de poder i les imputacions recorren gran part dels seients a les Corts Valencianes amb parsimoniosa “justícia”. País de putes i capellans. País de vicis putrefactes, país amb molts defectes per pulir i molt a reconstruir… perquè sí, tenim bones bases. Una gent que està despertant que vol veure Babalà quan deixa al seu fill a casa dels majors… una gent que, independentment del racó d’on siga, vol saber com es parla a Vinarós, reconéixer com evitar mals amb remeis casolans de les nostres àvies a Castelló, veure els efectes devastadors d’una pedregada a Alacant i les mascletades i focs d’artifici a València.
Voldria en aquest dia, despullada com em van parir, recordar que l'única televisió que es parla amb la meua veu (que és també la vostra) és un dret i un deure defensar-la. Ara més que mai. Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot.
Ah... se m'oblidava... Recordeu a qui voteu a les urnes. Açò no és democràcia i per canviar-la cal ser conscients de la importància de cada decisió nostra. Perquè l'Estat som totes les persones i el poder el té l'Estat, nosaltres, no qui ens desgoverna.
Amuntegats, els granets de sorra faran un dia una platja tan immensa com absurda. Una costa reblida de minúscules roques superposades l'una damunt de l'altra per no mullar-se... construint una illa d'arena blanca i verge. Aplanarem el terreny com ens diu Pau Vallvé i "que no quede aquí... que no quedi així". No, encara no és hora d'estar en venda, tot i que ens agradaria de vegades deixar-ho tot de banda. Fràgils. O, pot ser, ben mirat, no tant. ;)
El primer esglaó que ens eleva per damunt dels animals és el llenguatge. De manera que potser la millor manera de guanyar la batalla contra la invasió de les màquines que ens inunda i ens tempta cada dia, és la lectura. Els llibres són l’aliment d’aquesta màquina de lligar boira que és la intel·ligència, la imaginació, la memòria… O sigui que endavant amb l’aventura i no afluixem! Molta sort i bones lectures!
Emili Teixidor
Després de llegir la cita del pedagog, escriptor i periodista Emili Teixidor (ací més informació d'ell) podrem dir que ens nodrim de tota literatura que interioritzem... no em referisc a tot allò que llegim. Parle d'aquella que ens arriba, no solament pel llenguatge i la història sinó pel simple fet que se'ns presenta com una revelació. Ximpleries que no havíem entés fins aleshores som capaces de definir-ne les siluetes. Sense cristalls entelats per la boira ni àncores que ens retinguen... eixes tan tossudes que obstinadament s'entesten a seguir al mateix port.
Som com diu el grup barceloní The Mamzelles (les podeu trobar al facebook si cliueu ací) una generació tofu, molt dispersa. No compten amb pàgina web de moment, no obstant, són molt recomanables i s'encomanen amb una facilitat pavorosa. Trobem nombroses entrevistes al youtube per si teniu més ganes d'escoltar-les... properament també apareixeran per aquestes contrades, embolcallant alguna entrada. Simplement escolteu la lletra. Després, llegiu. A veure què en reflexioneu de tot plegat. :)
En los reflejos está la esencia de la otra parte, esa que anhelamos conseguir... y, sin embargo, existen reflejos rotos cuando nos observamos con mirada escrutadora, más allá de la superficie. Nos cuentan historias pasadas, presentes y futuras. A veces, sólo a veces, sonríen con cinismo, especialmente cuando nos narran sucintas lo que sentimos conjugando verbos pretéritos. Hoy estiro esa careta para revelar que el reflejo, por fin, se rompió. Y no podría estar más contenta. Sin ironías.
REFLEJO ROTO
Me atormenta tu amor que no me sirve de puente porque un puente no se sostiene de un solo lado, jamás Wright ni Le Corbusier van a hacer
un puente sostenido de un solo lado, y no me mires con esos ojos de pájaro.
Finalment, entens que eixes paraules que s'escapoleixen entre les mans són necessàriaries d'alliberar. Serà aleshores quan eixes síl·labes s'arraparan als arbres... i tu et giraràs d'esquenes per no veure com ho fan perquè no quedarà lloc on amagar-les... ni on amagar-te. Perquè caminaran soles entre la neu.
Paraules que fan magarrufes a síl·labes guardades al fons del bagul. Volen eixir de dins amb el cap ben alt. Airoses; si ens descuidem ho faran... Caminaran perdudes buscant l'aigua i l'aixopluc que abans no tenien en altres oïdes... i deixaran que la neu es fonga. Amb decisió impoluta. Esquerdades. Quasi com una habitud. Transformant-se en evidències. Amb compte! En guàrdia!
Eixe sentiment de vertigen que pot ser alguna vegada hem sentit com de llançar-se al buit... per l'absurda idea que: "paga la pena fer tot allò que fem". Intentant-ho una i mil vegades si cal... quasi com una rutina suïcida que mai acaba d'assolir el seu objectiu finit.
Aquest va d'això... seguim amb els fugaços poemes. :)
Moments d'escriure als parcs i de pestanyes que cauen al terra... sense demanar cap desig. Aleshores, de sobte, observes al teu voltant quan aquest fet ocorre adonant-te tardanament que el moment precís de reclamar l'anhel... ha passat. Aquestes escenes que sovint se'ns il·lustren tan bé a les pel·lícules projectant-se al nostre inconscient no estan tan allunyades de la realitat. De fet, passejava un xic templat i, com si em transformara en un telam blanc on dibuixar tot allò que no recorde, vaig prendre el bolígraf i la llibreta. La resta... tot són efímers detalls farcits d'essències inventades. :)
Simplement vull proposar que escolteu la música del grup Daugther (ací la pàgina web oficial) i em dieu quin significat pren aquest fuçaç poema mentre es deixeu portar. M'agrada pensar que teniu imaginació... per aquest motiu no penge el videoclip ja que provocaria condicionar l'entrada i vull que l'experiment funcione. Encara que parlant de condicionar... Una imatge anotaré: plovisqueja. La trama la inventeu vosaltres.
Ui, què feu cantant i movent el cap? Tanta droga sana no pot ser bona... ;)
La flor invisible. Aquella rosa de paper que ens han regalat instaurant una marca permanent als plecs arrugats de les nostres experiències els i les qui ens han ensenyat a viure. Els pares. Les mares. Ells i elles ja han pujat a la nòria amb un gelat a la mà... Allí han tastat els millors cotó-en-pèl de sucre endolcit, s'han enlluernat amb les garnaldes i les llums de mil colors diferents, han escridassat per reiterar-se en cadascuna de les errades comeses per fer-ne dues dotzenes de globus amb formes estrafolàries. Les seues formes. El seu "jo". Perquè ells i elles ja han superat moltes situacions inestables, han eixit indemnes de traidors paranys i del seu propi parc d'atraccions fatal on tot dóna voltes... i voltes... i més voltes i sempre s'està al mateix lloc sense estar realment a cap. Com als somnis... com quan de sobte se'ns aboca a la finestra el síndrom de Peter Pan assenyalant allò que no volem veure i amaguem entre els racons dels llençols a la nit.
Al poemari de Dolors Miquel (ací una mostra d'alguns poemes si teniu curiositat) hi trobem un escrit com un conjunt d'apedaçades cites. En descriu molt bé la millor herència que cap persona puga donar als seus descendents... siguen d'una edat o d'altra. Encara hem d'aprendre a alçar-se... o aixecar-se com dirien més cap al nord. Us deixe amb una xicoteta mostra d'aquesta poetesa, premi Alfons el Magnànim València de Poesia, entre altres:
LA FLOR INVISIBLE
Jo mai vaig regalar un rínxol meu a ningú, estimat,
però ara et dono aquest (...)
Elizabeth Barrett Browning
Tarda massa a venir, triga massa a marxar,
pots quedar devastada.
Josefa Contijoch
I també:
BESÀVIA AL BALANCÍ
No deixis de moure el balancí,
enrere fins ahir,
endavant fins demà,
ja no hi ha sostre, ni terra, ni present,
però les parets de l'ànima segueixen rectes.
En resum... Troba el teu somni invencible i crida'l amb tot el teu cor i no en quedes devastada. Una abraçada des d'ací gentola. :)
Matins d'epifania al escoltar aquest regal per a les oïdes d'Ólafur Arnalds (ací us deixe l'enllaç de la seua pàgina web per si voleu curiosejar, té nombrosos treballs: http://olafurarnalds.com/) un dilluns com hui. Dia 18 de novembre del 2013... a pèl. Ací el teniu! El meu fillet... que, per cert, també té els ulls verds. Espere que gaudiu tant com jo fent-lo. Saboregeu-lo... amb un acompanyament com és aquesta música... no cal epidural. ;)
LLUM PROPERA
(Inspirat en la
composició Near Light d’Ólafur Arnalds)
Arranquem-ne la por resclosida
dels impertèrrits indrets
on tu i jo hem estat.
Endolcim el gest immers al rostre.
Esdevenint historia esquitllada.
Siguem dues mans tèbies
encabides al refugi càlid de l’altra.
Hui que no et saps trobar,
que et desprens del fum pretèrit
i de tants altres tediosos fardells
per escaure pur com
et concebiren…
i com innocent has oblidat.
Vine, vora la llar de foc tot són pampallugues
que ens abraçarem l’ànima al primer llostre
en un dia nounat com aquest.
On els cirerers ja fan festa apuntant al nord.
Innocu comprendràs que no hi ha
cingle inexpugnable que eludisca el vent.
Que malgrat no ser dressera segura,
pertanyem als quatre elements
i posseïm la glauca benedicció de l’existència corpòria.
Titànics com romanem al cim,
obrirem de bat a bat
finestres
i servirem a les rauxes d’il·lusions asilvestrades;
Simplement adore aquesta cançó. Per la lletra, per la composició, per la veu, pel que simbolitza per mi (aquestes cançons que formen part de la teua vida) i per tantes altres raons. Altre dia parlaré del grup, ara... deixa't portar... Fes una excepció.
:)
When I was younger, I saw my daddy cry
And curse at the wind
He broke his own heart and I watched
As he tried to reassemble it
And my momma swore that
She would never let herself forget
And that was the day that I promised
I'd never sing of love if it does not exist
But darling, you are the only exception
You are the only exception
You are the only exception
You are the only exception
Maybe I know, somewhere deep in my soul
That love never lasts
And we've got to find other ways to make it alone
Or keep a straight face
And I've always lived like this
Keeping a comfortable distance
And up until now I had sworn to my self that I'm content with loneliness
Because none of it was ever worth the risk
But you are the only exception
You are the only exception
You are the only exception
You are the only exception
I've got a tight grip on reality
But I can't let go of what's in front of me here
I know you're leaving in the morning when you wake up
Leave me with some kind of proof, it's not a dream, oh
"Així com està el món, quantes vegades no arribes a conéixer a eixa persona que realment t'atrapa? Als meus pares no els va ocórrer. Sent tant difícil com és trobar eixa persona, limitar les opcions a la meitat per excloure a les del mateix sexe em va semblar una cosa estúpida, així que no ho vaig fer".
Perseguint Amy
Tot va de persones. Personetes (a falta d'un sinònim més exacte i simbòlic) que ens fan somriure. Amistats, amants, parelles... no entrarem en detalls que resten significat sencer, intens i complet a la reflexió que llance. Citaré una frase que he llegit recentment i il·lustra la meua actitud de manera encertada. Reitere, actitud; que no sempre és equivalent a estat. No hem de confondre l'actitud o disposició respecte al que siga amb estat intern passatger. Ser passa per actuar i fer-ho de forma continuada, com un ritual matinal, com prendre café o te, vaja. Sense dubte, aquest sentiment és millor quan s'encomana. Sí, és altament contagiable. Propagueu un somriure sempre que pugueu: és el millor conjunt per qualsevol.
No tinc nom: però vaig nàixer fa dos dies. Com t'anomenaré? Sóc feliç. Em dic Alegria.
William Blake
AIXÍ M'ENCANTA
I wonder why we are apart.
'Cause we're funny people, beautiful inside.
Russian Red
Els detalls són el conjunt. I el conjunt que portes posat així com eres... m'encanta.
.jpg)
