REAL INSOMNIA

The stranger per MariaLalala a http://www.deviantart.com/ 

Altra història breu en català rescatat de http://relatsencatala.cat. És rar... decadentista. Diferent de tot el que havia escrit fins aleshores. A veure què us sembla.

REAL INSOMNIA

Travesse les vies corrent. Les gotes d'aigua ataquen amb energia el terra banyat de l'estació de ferrocarril. Mire a ambdós costats per assegurar-me que cap tren imaginari creuen de sobte sense previ avís. Comença una carrera desenfrenada per arribar abans que les portes del vagó tanquen i em quede fora frustrada i mullada de cap a peus. Se sent un tro de vidres trencats, colps, correres... l'olor a cendra en l'aire es fa evident. Sols m'ha donat temps a cobrir-me el cap amb el braç. El soroll es fa insuportable: són crits de gent, udols d'esperits esquinçats. Roig. Un roig demolidor resta enfangant el sòl on ara xafe i fins feina uns instants sols quedava una lacònica brutícia. 

Sacsege el cap incrèdula davant el que esdevé el pitjor dels malsons. Els udols es continuen succeint i jo immòbil sense ser capaç de moure ni tan sols un dit; l'ànima clavada al lloc on, per ventura, havia sobreviscut al que semblava una explosió.

I les notes d'una melodia inquietant vibraven en l'aire polsós, entre les deixalles de ferro: ruïnes d'un antic tren. Vaig sentir la imperiosa necessitat de saber d'on provenia la cançó esfereïdora. El cos va trencar l'assetjant immobilitat per adonar-se que podia moure els membres. Primer una cama i seguidament l'altra. I més tard altra més, feren possible el miracle de la locomoció.

Em vaig sentir confosa i horroritzada. No podia evitar una atracció fatal per la incessant melodia. No podia lliurar-me de l'efecte encisador que tenia vers mi. Les passes ressonaven en l'esguitat ciment gris mentre m'apropava cada vegada més. Vaig adonar-me que les notes s'originaven darrere del que semblava ser les restes del vagó. A l'altra banda de la via surava una mena d'atmosfera estranya que no sabria com descriure. Amb una última passa es descobrí el misteri.

Una gramola rovellada, torçada i polsosa estava sobre una soca d'arbre tallat. En aquell moment en què mirava, un raig sanguinolent i ple d'odi va il·luminar l'escena. Les notes perseguien el meu cap, em deien alguna cosa. Volien comunicar alguna anguniosa veritat.

Inconscientment, la meua mà va reprimir un xicotet espasme que em pujava per l'esquena. Amb la pell de gallina i una suor freda regalimant pels cabells castanys vaig allargar el braç. Volia tocar allò, volia parar aquelles desequilibrades notes, però en lloc de llevar l'agulla de la gramola els meus dits tropessaren amb uns fulls que descansaven mandrosos al costat. Eren les partitures escrites amb roig del que semblava ser la melodia de la cançó.

La sorpresa esdevingué majúscula quan la mirada es fixà en l'autor d'aquell escrit: jo. Em sentia tan perduda en mi mateixa! Allò era un somni, segur que ho era... segur? No entenia res. El marejant flaire que m'envoltava inundant el meu esperit espantat mentre el voltava de tenebres resultava claustrofòbic. Aquella situació era tan irreal com descompassada, just igual que la cançó. Desconcertada, marejada, dèbil i amb llàgrimes als ulls vaig haver d'esborrar els pensaments insidiosos que m'ofegaven. Els colors perderen els matisos desdibuixant-se en blancs, negres, grisos i un incansable roig sang que tenyia les meues mans. Em vaig horroritzar: havia provat d'esborrar la partitura però resultà que la tinta no era tinta sinó sang.

Els genolls van picar a terra amb un soroll esmorteït. Tremolors i plors descontrolats. Tota la destrucció l'havia provocat jo. Ho sabia. Jo era la causa.

-Qui eres tu?

Una mà blanca aparegué al meu camp de visió. El contacte amb la suau pell va fer-se imminent. La veu em resultava familiar, estranyament familiar. La música continuava sonant. 

Poc a poc, vaig alçar el cap, repassant amb la mirada a qui tenia davant. 

Uns peus descalços, un vestit negre amb brodats platejats i llacets rojos. Uns ulls verds profunds, una pal·lidesa mortal i uns cabells... sí, castanys també. Sí! L'aterradora veritat em colpejà fortament el seny.

Un somriure maliciós es dibuixà a la xiqueta que plantada davant meu em mirava fredament. Aquesta era jo en miniatura, però era jo. La gramola deixà d'emetre els estrafolaris sons.

El terra va apropar-se prompte sense avisar. Un silenci es féu còmplice i aquella xiqueta aguantà amb una força desproporcionada per a la seua edat el meu pes. Després... l'infern.

22/6/09