Hi ha murs. Davant de tu. Davant de mi. Els creem nosaltres. I si no ens parem per reflexionar (com a la imatge de dalt) quan acaba el dia no serem capaços de viatjar a Oz ni veure cap arc de Sant Martí. Punt.
Oh, somewhere over the rainbow, way up high, and the dreams that you dream to do, Why, oh, why cant I? (8)
Un passeig amb bicicleta. D'aquestos que es perllonguen tota la nit... i et quedes sovint a recordar, a llepar, per assaborir-los més...
:)
These canals, it seems they all go in circles. Places look the same and we're the only difference. The wind is in your hair it's covering my view, I'm holding on to you on a bike we've hired until tomorrow.
I lleparé
cada acotxada
esquerda
del silenci.
Contreta.
Desgastada
en cada síl·laba
per deixar
c
a
u
r
e
ara amb la
impol·luta
ingravidesa
la mirada...
esquena
a
v
a
l
l.
I en
un dia
com hui
passeja
la lluna,
Hay cosas que no cambian. Y buscando el equilibrio vamos tropezando con la vida. Así, intentamos ver más allá de lo que nos rodea, más belleza en lo más cotidiano, como le ocurre al personaje de Ricky Fitts con la famosa escena cinematográfica de las bolsas de plástico danzarinas. Es entonces cuando nos acordamos de las letras que nos han dejado marca, como ésta, versionada ahora por Fiona Apple. Merece la pena escucharla. Otro día, Rufus Wainwright... todo a su debido tiempo. ;)
And this fable world's comin' down hard
The wall's comin' down hard
On all our homes
So hold a hand for cover
Hold a hand for cover
Hold a hand for cover from harm
Què és poesia visual? Si venim d'uns verds i uns blaus... si això és casa nostra. Ens reflectim en el que som o som allò que reflectim? I, per tant, què veiem?
Recorde una estada amb un amic i aquest em digué "fes un poema que faça joc amb la gola". Fou pel novembre i ara ha pres forma... sense més ni menys. Amb tot i res d'allò que se suposa que he de dir: que vull dir. Càusticament, em vé al cap una frase d'Stéphane Mallarme el qual he descobert fa pocs dies. I, com l'esclat de la primavera, tot té un sentit de nou al preguntar-me "què és la poesia visual?".
Fes joc amb la ploma: el sentit bidireccional del formigueig creador. Brau. Aclimatat a la tinta. Fes joc amb la vista el sentit estatutari per antonomàsia on hiverna l'inconscient: mèrit fraccional i/o friccional de saber que has col·lidit amb la veritat narrada en imatges. De saber que possiblement tornaràs encuriosit o encuriosida per llegir més trenades línies.
Gràcies especials a Josep Antoni Polop, El Gat Negre Ac, Ed. Germania, a l'associació La Pebrella i a tots i totes els quals heu fet possible un moment com aquest a la Sala d'Actes dins Ca Don José (Canals, València):
Tot preparat?
Tots als seients? Hi havia gent que no va aconseguir-ne. Èxit d'assistència. Ara, sí... comencem!
D'aquest apartat, una de les sorpreses més emotives de l'acte solament assenyalaré que algú anomenat Salvador Chovares Iborra, mon senyor pare, em va ensenyar: els contes sovint, tot i que no ho semble, no són per domir. Sinó per despertar-se.
AFÒNICA
"Nadie es quien solía ser después de una guerra como la nuestra".
Hi havia una xiqueta de nas xato, segurament s'assemblava a una d'aquelles rondalles d'un perenne Enric Valor i pot ser habitava ella també dins un conte popular. Ves a saber! Eixos que et reciten de nit mentre bats els llençols, inquieta, com fas ara. Sí, i com tu ella també va mirar-se a l'espill mentre cercava el seu nas amagadís, tímid d'una curiositat innata des de menuda. Tot i que no deixava d'ensumar-se'n alguna, una molla per ací, altre tros de pa acabat de fer per allà... i no no podia ser sa, no podia ser, de bades, és clar. "Hui no donen res. De bades, diu!" li repetia sa mare. Ja sabem que els valors que tenen pes se'ls emportà un dia el vent, un tramuntanal, llisquívol, omnipresent... una nit on algú va perdre la vista. Quina poca traça! Perdre la visió! No, no, no se'n refiava. I pot ser per això... cridant pel seu nom al nas perdut pels quatre cantons de la casa aparegué l'apreciada porció de cos, blanc. Quasi dos hores més tard i afònica trobà el motiu: son pare li l'havia furtat! El tenia a les mans mentre llegia El Procés al jardí enrajolat. El guardava i li deia: "per si algun cas". Ella se'l quedà mirant, com si s'anara a enlairar de sobte amb el seu estimat nas. No, no, ella volia el seu propi i normal nas! Era seu i el volia i així ho va expressar: "Vull el meu nas!". El pare veient que no podia (ni volia) robar-li la veu també, va acordar un tracte: "I quan et furten cap cosa, recorda't de hui, del que hem aprés: no et furtaran res si no ho deixes perdre". Ella des d'aleshores ençà que li'l furten parla i diu el que sent. Perquè "per si de cas" no és cap argument, no serveix sinó té veu, sinó té nas, ni ulls, ni tacte, ni orelles... Ella no es deixa perdre.
I conte contat qui no s'alce té el cul foradat!
29/4/14- 30/4/14
Sorpresa: "pare alçat". Lectura del poema-conte Afònica.
Cloenda de l'acte.
Un allau de gent. Una fantàstica estada.
SIGNATURA D'EXEMPLARS
T'agrada el matí?
La vesprada?
O la nit?
Siga com siga, t'agrade el matí, la vesprada o la nit, gaudeix del dia.
Hi ha signatures amb dedicatòria especial
perquè recordem que la llum ens vé de dins.
Com algunes de les persones a les quals més admire. Amistats com Maite Te. Entre moltes altres.
A veces, querer ser más pequeño te hace parecer mayor. A veces, somos gladiadores que se baten contra la arena del reloj... y desmenuzamos las horas pensando "¿qué hemos hecho mal?". A veces, parece que estemos suspendidos en la eterna balanza del "nunca jamás" sabiendo que es necesario sacar el niño/a interior a pasear. No, no como mascota sino como una parte más de nosotros. Porque entre tanto análisis que causa parálisis y tanta crisis (provocada y causada por y para un antisistema que curiosamente no se sostiene en pie) el cielo abierto sigue en lo alto... y digo yo que alguna estrella habrá.
"La segunda estrella a la derecha y todo recto hasta el amanecer."
Habrá que inventarse una salida. Que el destino no nos tome las medidas. Hay esperanza en la deriva. (8) Vetusta Morla
AVE, CAESAR, MORITURI TE SALUTANT (?)
He tenido tiempo de desdoblarme
y ver mi rostro en otras vidas.
Ya tiré la piedra al centro del estanque.
Vetusta Morla
En pañales
y con la costra
al desnudo
verán partir
la vela en lo
más hondo
del mar.
Sus trápalas.
Sí, gruñirán.
Y dejarán
atrás la orilla
con otro falso
"nunca jamás"
y con ella
el fuego...
y tu bandera
que sabe
de lodo
y sabe
a sangre.
Ellos y tú:
la sombra
y la espera.
Y entre bambalinas
el apreciado
polvo de hadas
que sigue sin llegar.
Lo sabes:
más allá
del cerco
hay vida.
Y, en cambio,
miras sin ver.
Al tiempo que
ruedan gladios,
vuela el sudor,
y se rompe el polvo.
Traeré vendas
para los ojos
cansados.
Sí, demasiadas
obscenas
verdades juntas.
Aunque mientras
caías al fin
lo comprendiste:
en tu mundo
también existe
la gravedad.
Ahora...
calcula su peso.
I, de sobte, un dia t'alces i estàs millor. I t'entens millor que mai. I saps més alhora que et sents també més ignorant. Que la vida són quatre dies... i jo, com sempre, anava a dir una barbaritat. ;)
